Edicions de la Ela Geminada s'ha convertit en una editorial necessària, irreprotxable en la seva col·lecció Quadrivium , en el sentit que no hi ha un sol volum, dels publicats fins ara, que no ompli un buit essencial i fatídic, mancats com estem d'obres en llengua catalana. Des d'aquell primer títol, Breviari dels polítics, del cardenal Mazzarino, fins a aquesta meravella que suposa la recuperació de les Converses amb Pau Casals de Josep Maria Corredor (1912-1973), l'editorial compleix una lliçó admirable de respecte al lector.

L'exhumació d'aquest llibre tan extraordinari, després de gairebé quaranta anys d'oblit i sepultura, és una notícia amb gran valor, naturalment, pel sentit íntim, filosòfic i humà que desprèn Casals; però també per la redescoberta d'aquesta noble figura tan remarcable com oblidada que és Corredor, expatriat republicà i valuós intel·lectual que, com el mateix Casals, va jugar un paper central en l'exili.

De biografies sobre Casals n'hi ha moltes, la majoria fetes en vida del mestre per amics pròxims que el tractaven. Aquestes biografies respiren cert aire reverencial comprensible, atesa l'aura de beatitud que irradiava el gran músic. Però a les Converses amb Pau Casals , que no són una biografia, sinó una mena d'autobiografia parcial, això no passa. Corredor mai disminueix Casals amb la reverència, sinó que empra amb gran intel·ligència una sensibilitat i respecte extraordinaris. En les converses sentim Casals expressar-se sense filtres d'autor.

El central en el llibre és la música, però el fons d'època, en la part primera, és absolutament meravellós: les evocacions de la infància al Vendrell, la Barcelona de finals del XIX -on toca el violoncel en funerals a la Barceloneta i al Cafè Tost-, la coneixença amb Albéniz, el Madrid pintoresc, el mecenatge de la reina regent i del comte Morphy, Brussel·les, el teatre de vodevil a París, Sant Petersburg i la revolució, Londres, Nova York, Viena..., i l'exili a Prada. La part segona evoca aspectes essencialment musicals, amb un afecte benigne, d'elevada riquesa i amenitat. Casals mostra un vastíssim saber, parla dels seus mestres, reivindica compositors, desplega postulats i la personal forma d'entendre la interpretació. I aquí cal elogiar Josep Maria Corredor, que fa una cosa extraordinària, no tenint la cultura musical que podria tenir un músic, recorre als grans teòrics i crítics de la música per afrontar les seves opinions amb les de Casals, contra les quals el mestre sovint es rebel·la. El resultat d'aquesta dialèctica apassionant és l'aparició d'un Casals magistral, un assagista capaç de glossar tesis tan sorprenents com relacionar Shakespeare amb Bach. No hi falta tampoc una ètica sobre la interpretació o lliçons de moralitat i compromís: "L'artista té l'obligació de manifestar-se categòricament quan es tracta de la dignitat humana ultratjada, qualssevol que siguin les conseqüències. Tota gran obra ha de fundar-se en la força moral i la bondat. Aquesta és la meva veritat". També hi ha, i aquí la suma i l'interès d'aquestes converses fascinants, espurnes d'un Casals més reaccionari davant la música contemporània. De fet, a Pau Casals no el convencen ni els puristes ni els arcaïtzants, és algú preocupat pels autèntics valors musicals que són universals i que estan intrínsecament lligats a la vida: l'amor al proïsme i l'emoció. Bé, amb Casals un acaba dubtant si els seus elements vitals són els de l'artista suprem o els de la santedat més pura.

En paraules de Pau Casals el temps col·loca en el seu lloc els grans artistes i les grans obres. Aquí teniu, en les Converses amb Pau Casals de Josep Maria Corredor, exemple d'ambdues.